Entre extrapolación y analogía : "Veinte de robots" de Alberto Chimal y la ciencia-ficción mexicana del siglo XXI

Este trabajo se centra en el análisis del texto "Veinte de robots" (2012) del escritor mexicano Alberto Chimal. Después de situarlo con respecto a la modalidad cienciaficcional cyberpunk de finales del siglo XX (en continuidad y divergencia), el artículo muestra cómo el texto opera, al recurrir a la parodia, una amalgama entre extrapolación (proyección futurista) y analogía (parábola de nuestra contemporaneidad). Se observarán las distintas maneras en que las identidades, ya sean genéricas, ya sean colectivas o individuales, se ven sacudidas por el humor, así como las maneras en que el espacio textual se hace caleidoscópico al ser sitio de juegos intertextuales y metatextuales (e incluso architextuales) en los que el hibridismo es clave.This work focuses on the analysis of Mexican writer Alberto Chimal's text "Veinte de robots" (2012). After situating it in respect to the late 20th century science-fictional modality of cyberpunk (both in continuity of and in divergence from), the article shows how the text operates, through parody, an amalgam between extrapolation (futuristic projection) and analogy (parable to our own contemporaneousness). We will observe the different manners in which identities, be them generic, be them collective or individual, are shaken by humour, as well as the manners in which the textual space becomes kaleidoscopic in being the site of intertextual and metatextual (even architextual) play, to which hybridism is key.Aquest treball es centra en l'anàlisi del text "Veinte de robots" (2012) de l'escriptor mexicà Alberto Chimal. Després de situar-lo pel que fa a la modalitat ciència-ficcional cyberpunk de finals del segle XX (en continuïtat i divergència), l'article mostra com el text opera, en recórrer a la paròdia, una amalgama entre extrapolació (projecció futurista) i analogia (paràbola de la nostra contemporaneïtat). Es podran observar les diferents maneres en què les identitats, siguin genèriques, ja siguin col·lectives o individuals, es veuen sacsejades per l'humor, així com les maneres en què l'espai textual es fa calidoscòpic en ésser lloc de jocs intertextuals i metatextuals (i fins i tot arxitextuals) en què l'hibridisme és clau